El meu cap de setmana comença dissabte a les 7 del matí aquesta setmana, perquè he treballat de nit.
Porto tota la setmana mirant amb cert respecte al cap de setmana, després d’haver passat el darrer a Barcelona, envoltada de gent amb qui la paraula avorriment no té cabuda, després d’haver passat una setmana plena de tasques gràcies a la meva estimada Berlingo, ara se’m fa una mica muntanya amunt afrontar la calma del cap de setmana en soledat.
En llevar-me rebo una trucada de la meva ex-dona, intento quedar amb ella, però té el dia ocupat amb una noia amb qui està quedant darrerament. Assumeixo el fet que avui estaré sola. Faig neteja de casa, poso les coses en ordre just com a mi m’agrada, em dutxo, em poso guapa...en algún moment penso que no cal posar-se tan guapa, no tinc intenció de veure a ningú...però em conveço que m’he de posar guapa per mi mateixa, per no espartar-me quan em vegi reflectida en algun aparador mentre camino pel carrer.
Surto de casa amb una motxil-la amb dos llibres, tres revistes i uns apunts en portuguès que la Fer va deixar en la seva darrera visita. Començo a caminar i no puc deixar de pensar en la soledat que m’acompanya, fins i tot permeto a la meva ment anar-se a racons on la tristor sembla ser més profunda i a on intento no accedir normalment. Li dono moltes voltes a tot, ni tan sols miro el carrer, estic mirant i conversant amb els meus pensaments, el meu cos es belluga per inèrcia perquè jo no estic parant cap atenció als cotxes, persones, res.
Miraculosament arribo a la plaça a on volia arribar, de cop la meva conversa interna acaba, m’alegro molt d’haver arribat allà on volia sense haver parat cap atenció al camí. Ara toca decidir què menjo i a on. Ho faig fàcil, m’assec al restaurant amb més sol, un restaurant espanyol de tapes (un dia em vaig prometre no menjar mai més tapes fora d’Espanya...però faig una excepció).
Mentre espero que vingui el cambrer agafo els apunts de la Fer i els llegeixo: CORPO SEM IDADE, MENTE SEM FRONTERAS i tot comença a fluir dins de la meva ment amb més suavitat, més conscient del meu entorn, menys del meu interior.
Arriba el menjar, menjo. (les tapes...sense comentaris, mu belgas, vamos).
Al meu costat s’asseuen dues senyores, una d’elles peca de soberbia, és una característica bastant comú en el que he conegut a la Bèlgica flamenca. L’altra, en canvi, igual de flamenca que l’altra, desprèn una tendresa inusual que em fa regalar-li somriures cada cop que les nostres mirades es creuen.
Comença a fer fred, el sol ja fa estona que ha marxat, demano un cafè i el compte, pago i marxo.
Ja camino més tranquil-la, amb les espatlles enrera, amb una actitud física molt més positiva que quan he sortit de casa, finalment em sento bé amb mateixa. Estic contenta d’haver aconseguit tranquil-litzar-me tota sola.
Entro al bar Den Draak, un bar “holebi” que li diuen aquí. (HOmoLEsbischBIsexual). M’assec somrient, demano un te de menta fresca i observo. Em sento feliç i dins meu fins i tot penso en acabar la nit xerrant amb algú. Penso que a Barcelona això no seria cap repte, sempre hi ha algú més simpàtic que tu disposat a donar-te conversa. Aquí, entre flamencs, no deixa de ser un repte per una persona com jo.
(...)
No parlo amb ningú, la meva actitud és bastant autista, em passo el rato llegint i escrivint en els apunts, normal que no se m’acosti ningú, suposo.
Abandono el bar, surto al carrer i torno a tenir la sensació de soledat, però les vistes són boniques, Anvers és una ciutat plena de racons preciosos. He d’esperar que arribi el tramvia 11 que em portarà al Melkmarkt, on hi ha De Muze (un bar de Jazz on fan concerts a diari). Porto la càmara a la motxil-la!
Porto tota la setmana mirant amb cert respecte al cap de setmana, després d’haver passat el darrer a Barcelona, envoltada de gent amb qui la paraula avorriment no té cabuda, després d’haver passat una setmana plena de tasques gràcies a la meva estimada Berlingo, ara se’m fa una mica muntanya amunt afrontar la calma del cap de setmana en soledat.
En llevar-me rebo una trucada de la meva ex-dona, intento quedar amb ella, però té el dia ocupat amb una noia amb qui està quedant darrerament. Assumeixo el fet que avui estaré sola. Faig neteja de casa, poso les coses en ordre just com a mi m’agrada, em dutxo, em poso guapa...en algún moment penso que no cal posar-se tan guapa, no tinc intenció de veure a ningú...però em conveço que m’he de posar guapa per mi mateixa, per no espartar-me quan em vegi reflectida en algun aparador mentre camino pel carrer.
Surto de casa amb una motxil-la amb dos llibres, tres revistes i uns apunts en portuguès que la Fer va deixar en la seva darrera visita. Començo a caminar i no puc deixar de pensar en la soledat que m’acompanya, fins i tot permeto a la meva ment anar-se a racons on la tristor sembla ser més profunda i a on intento no accedir normalment. Li dono moltes voltes a tot, ni tan sols miro el carrer, estic mirant i conversant amb els meus pensaments, el meu cos es belluga per inèrcia perquè jo no estic parant cap atenció als cotxes, persones, res.
Miraculosament arribo a la plaça a on volia arribar, de cop la meva conversa interna acaba, m’alegro molt d’haver arribat allà on volia sense haver parat cap atenció al camí. Ara toca decidir què menjo i a on. Ho faig fàcil, m’assec al restaurant amb més sol, un restaurant espanyol de tapes (un dia em vaig prometre no menjar mai més tapes fora d’Espanya...però faig una excepció).
Mentre espero que vingui el cambrer agafo els apunts de la Fer i els llegeixo: CORPO SEM IDADE, MENTE SEM FRONTERAS i tot comença a fluir dins de la meva ment amb més suavitat, més conscient del meu entorn, menys del meu interior.
Arriba el menjar, menjo. (les tapes...sense comentaris, mu belgas, vamos).
Al meu costat s’asseuen dues senyores, una d’elles peca de soberbia, és una característica bastant comú en el que he conegut a la Bèlgica flamenca. L’altra, en canvi, igual de flamenca que l’altra, desprèn una tendresa inusual que em fa regalar-li somriures cada cop que les nostres mirades es creuen.
Comença a fer fred, el sol ja fa estona que ha marxat, demano un cafè i el compte, pago i marxo.
Ja camino més tranquil-la, amb les espatlles enrera, amb una actitud física molt més positiva que quan he sortit de casa, finalment em sento bé amb mateixa. Estic contenta d’haver aconseguit tranquil-litzar-me tota sola.
Entro al bar Den Draak, un bar “holebi” que li diuen aquí. (HOmoLEsbischBIsexual). M’assec somrient, demano un te de menta fresca i observo. Em sento feliç i dins meu fins i tot penso en acabar la nit xerrant amb algú. Penso que a Barcelona això no seria cap repte, sempre hi ha algú més simpàtic que tu disposat a donar-te conversa. Aquí, entre flamencs, no deixa de ser un repte per una persona com jo.
(...)
No parlo amb ningú, la meva actitud és bastant autista, em passo el rato llegint i escrivint en els apunts, normal que no se m’acosti ningú, suposo.
Abandono el bar, surto al carrer i torno a tenir la sensació de soledat, però les vistes són boniques, Anvers és una ciutat plena de racons preciosos. He d’esperar que arribi el tramvia 11 que em portarà al Melkmarkt, on hi ha De Muze (un bar de Jazz on fan concerts a diari). Porto la càmara a la motxil-la!
No m’havia parat mai a pensar la companyia que pot arribar a fer una càmara! Acabo de descobrir una nova faceta de la fotografia, m’encanta. Faig unes fotos provant la càmara com mai no l’havia provat. Tot un món el de la fotografia.
Acabo la nit al De Muze escoltant a un trio (guitarra, bateria, contrabaix) que fan una mena de jazz experimental i els hi faig unes fotos.
Dissabte 9 Abril 2011.
=D
ResponderEliminar