te quiero libre.

serà que hi ha gent que neix amb aquesta idea d’estimar implícita en el seu ésser? no ho crec. estimar incondicionalment sembla ser quelcom reservat pels germans, pels fills, per alguns amics. per què ens costa tant estimar incondicionalment a la nostra parella? no ho sé.
no és un blog per donar respostes, és un blog per exposar idees, pensaments, per donar-los forma, materialitzar-los, mirar-los des de fora i entendre’ls mica en mica.

he conegut gent que s’estima incondicionalment. ahir vaig tenir unes hores de xerrada amb algú que m’ha ensenyat molt respecte a aquest tema, algú que s’ha tornat un referent important a la meva vida. ella parla d’aquest tipus d’amor d’una manera tan natural.

no l’envejo. l’observo, l’escolto i aprenc. com intento aprendre de totes les persones importants a la meva vida.

estic estimant a algú i vull fer-ho amb delicadesa, amb dolçor, amb respecte, amb comprensió. ser conscient que estimar no és quelcom estàtic em sembla ara mateix el més important a no perdre de vista. hem d’estimar i no només això, hem d’estimar bé.

de vegades també pot ser dolorós.

deixar anar -letting go- forma part d’aquesta evolució de l’amor i segurament és la culminació de l’amor, quan sabem si hem fet bé durant el camí. és potser la proba que ens fem a nosaltres mateixos per entendre si hem sabut estimar bé. és la proba que li oferim a la persona estimada. diria que és la proba d’amor més important.

pot semblar contradicctori, egoista, fàcil. no ho és gens.

la culpa.

la culpa es algo que nadie quiere, y por qué nadie quiere tener la culpa o sentirse culpable?? pues porque eso siempre supone un castigo ya sea propio o ajeno.

ni tan sólo asumir la culpa te salva de ser culpable. asumir la culpa y qué? si has robado - que te corten un brazo, si has insultado - que te corten la lengua, y si has roto un corazón? que te arranquen el tuyo! vale. y ahora qué? ahora que no tengo corazón qué? ahora nada, sólo nos queda esperar a que aquella persona que nos ha hecho culpables de algo o tal vez debería decirlo diferente, aquella persona a la que hemos roto el corazón, nos perdone. sólo así y ya sin corazón, la culpa se va. y quienes somos sin corazón y sin culpa? somos nosotros, porque cogemos el corazón arrancado, guardado en una cajita y nos lo volvemos a poner.
mentalidad cristiana de penitencia. será que por mucho que no me sienta católica....lo soy??
no somos responsables de la felicidad de los otros...o sí lo somos? cuál es el límite que debemos permitirnos cuando nos sentimos culpables? hasta cuándo debemos dejar que alguien nos haga sentir culpables? - asumir la culpa y sentirse culpable. dónde está el fin de uno y el inicio del otro? en el perdón? en qué perdón? en el nuestro o en el de los otros?
culpables y culpados.

let go. - gran lección vital que tengo que aprender.