pensar.

Sigo pensando en mi estado de soledad física aquí. Y concretamente pienso en las diferentes formas de soledad que existen. Este texto sólo pretende ser un borrador, tengo que pensar mucho más en esto, hablar con la gente, leer y llegar a otras conclusiones.
Mi soledad no me parece de las más graves, de alguna manera la escojo yo y eso ya me hace una privilegiada.
Soledad es una palabra preciosa si coge forma en el contexto adecuado.

Soledad también es una estado muy relativo. Yo hoy estoy sola porque físicament no estoy con nadie, no hay nadie a mi alrededor, pero no me siento sola, tengo un background de gente maravillosa que no permite que la palabra soledad llegue a su plenitud.

Se me ocurre pensar que la peor de las soledades es la contraria a la mía. Tener un montón de gente alrededor y sin embargo, sentirse solo. Confieso haberme sentido así en algún minuto de mi vida.

Estar sola me está ayudando a fortalecer una parte de mi que tenía un poco olvidada y es la autoestima. Si no me gusto yo, ya me explicarás!

Había oido a algunas de mis amigas hablar de sus soledades físicas y las consecuencias de ello, como por ejemplo, que empiezas, sin darte cuenta, a hablarte a ti misma en voz alta. Curiosamente el otro día me sorprendí hablándome a mi misma con mucha dulzura y comprensión.

Yo no había estado nunca así, tan sola. Siempre había anhelado este tipo de soledad, la tenía un poco idealizada y ahora, no me ha decepcionado pero sí me he vuelto exigente con mis compañías. No vivo en una isla desierta, hay gente aqui, aunque no todo el mundo puede cambiar la soledad por la compañía con su presencia.

Pienso que esto que tengo aqui, pero en otro país, sería ideal. Creo que sería más fácil compaginar soledad y compañía en una sociedad un poco más humilde, más abierta, más cálida.

Pienso mucho estando sola, a veces demasiado. Cosas inútiles, pienso mal también y me llevo a oscuros rincones del alma a los que tampoco hace falta ir. Aprender a optimizar mis pensamientos se ha convertido en una de mis tareas diarias y esta tarea es factible en soledad exclusivamente.

Y como no me comunico mucho en estos momentos, pues me sale escribir y compartir todas estas reflexiones con la gente que sé que me lee, es mi forma de no estar tan sola ó de optimizar mi soledad. Porque en el fondo, a mi me gusta estar con gente, pero como he dicho antes, me he vuelto exigente.

Reflexiones de un miércoles por la mañana después de una dura noche de pesadillas con taquicardias.

Me with myself.

El meu cap de setmana comença dissabte a les 7 del matí aquesta setmana, perquè he treballat de nit.

Porto tota la setmana mirant amb cert respecte al cap de setmana, després d’haver passat el darrer a Barcelona, envoltada de gent amb qui la paraula avorriment no té cabuda, després d’haver passat una setmana plena de tasques gràcies a la meva estimada Berlingo, ara se’m fa una mica muntanya amunt afrontar la calma del cap de setmana en soledat.

En llevar-me rebo una trucada de la meva ex-dona, intento quedar amb ella, però té el dia ocupat amb una noia amb qui està quedant darrerament. Assumeixo el fet que avui estaré sola. Faig neteja de casa, poso les coses en ordre just com a mi m’agrada, em dutxo, em poso guapa...en algún moment penso que no cal posar-se tan guapa, no tinc intenció de veure a ningú...però em conveço que m’he de posar guapa per mi mateixa, per no espartar-me quan em vegi reflectida en algun aparador mentre camino pel carrer.

Surto de casa amb una motxil-la amb dos llibres, tres revistes i uns apunts en portuguès que la Fer va deixar en la seva darrera visita. Començo a caminar i no puc deixar de pensar en la soledat que m’acompanya, fins i tot permeto a la meva ment anar-se a racons on la tristor sembla ser més profunda i a on intento no accedir normalment. Li dono moltes voltes a tot, ni tan sols miro el carrer, estic mirant i conversant amb els meus pensaments, el meu cos es belluga per inèrcia perquè jo no estic parant cap atenció als cotxes, persones, res.

Miraculosament arribo a la plaça a on volia arribar, de cop la meva conversa interna acaba, m’alegro molt d’haver arribat allà on volia sense haver parat cap atenció al camí. Ara toca decidir què menjo i a on. Ho faig fàcil, m’assec al restaurant amb més sol, un restaurant espanyol de tapes (un dia em vaig prometre no menjar mai més tapes fora d’Espanya...però faig una excepció).

Mentre espero que vingui el cambrer agafo els apunts de la Fer i els llegeixo: CORPO SEM IDADE, MENTE SEM FRONTERAS i tot comença a fluir dins de la meva ment amb més suavitat, més conscient del meu entorn, menys del meu interior.
Arriba el menjar, menjo. (les tapes...sense comentaris, mu belgas, vamos).

Al meu costat s’asseuen dues senyores, una d’elles peca de soberbia, és una característica bastant comú en el que he conegut a la Bèlgica flamenca. L’altra, en canvi, igual de flamenca que l’altra, desprèn una tendresa inusual que em fa regalar-li somriures cada cop que les nostres mirades es creuen.

Comença a fer fred, el sol ja fa estona que ha marxat, demano un cafè i el compte, pago i marxo.

Ja camino més tranquil-la, amb les espatlles enrera, amb una actitud física molt més positiva que quan he sortit de casa, finalment em sento bé amb mateixa. Estic contenta d’haver aconseguit tranquil-litzar-me tota sola.

Entro al bar Den Draak, un bar “holebi” que li diuen aquí. (HOmoLEsbischBIsexual). M’assec somrient, demano un te de menta fresca i observo. Em sento feliç i dins meu fins i tot penso en acabar la nit xerrant amb algú. Penso que a Barcelona això no seria cap repte, sempre hi ha algú més simpàtic que tu disposat a donar-te conversa. Aquí, entre flamencs, no deixa de ser un repte per una persona com jo.

(...)

No parlo amb ningú, la meva actitud és bastant autista, em passo el rato llegint i escrivint en els apunts, normal que no se m’acosti ningú, suposo.

Abandono el bar, surto al carrer i torno a tenir la sensació de soledat, però les vistes són boniques, Anvers és una ciutat plena de racons preciosos. He d’esperar que arribi el tramvia 11 que em portarà al Melkmarkt, on hi ha De Muze (un bar de Jazz on fan concerts a diari). Porto la càmara a la motxil-la!

No m’havia parat mai a pensar la companyia que pot arribar a fer una càmara! Acabo de descobrir una nova faceta de la fotografia, m’encanta. Faig unes fotos provant la càmara com mai no l’havia provat. Tot un món el de la fotografia.

Acabo la nit al De Muze escoltant a un trio (guitarra, bateria, contrabaix) que fan una mena de jazz experimental i els hi faig unes fotos.

Dissabte 9 Abril 2011.