M’he enamorat, un enamorament altruista d’aquests que no existeixen entre els enamorats comuns.
Demà
arriba, encara no l’he vista mai, ningú l’ha vista. La persona que més
la coneix diu que sembla tranquil-la, com jo. Espero que sigui una mica
més espavilada, la veritat, però ja m’agrada.
Ella
arriba demà, però jo la trobaré només dijous, alguna cosa em deia que
havia de deixar passar aquestes hores entre que arribi i veure’ns.
Encara
no la conec i ja sé que passaré la meva vida al seu costat, que mai la
deixaré, mai dels mais. Mai havia tingut tanta certesa d’alguna cosa.
Encara
no m’ho crec molt que ella arribi demà. M’imagino com serà l’arribada,
la benvinguda, fins i tot em pregunto si ella no hauria volgut quedar-se
a on era... i aquesta faig que sigui la meva missió, que ella estigui
amb nosaltres igual de bé que estava allà a on era, on la protecció era
òbvia.
A
partir de demà comença a ser important cuidar-me, sentir-me alegre,
omplir-me d’energia. Tinc moltes coses pensades per fer amb ella i la
distància no em permetrà cuidar-la com voldria. Queda en les meves mans
trobar aviat una solució al tema de la distància, quedar-me al seu
costat.
Un
nou amor que m’allunya dels fantasmes que m’envoltaven aquests mesos,
una nova relació per cuidar, una nova vida que comença... i jo al seu
costat, privilegiadament, al seu costat.
Benvinguda, Maria.
