Després de passar-me un any i mig esquivant records, intentar trobar l’essència del meu ésser, després d’haver-ho mig aconseguit, començar de zero, jo amb mi, avui he sortit al carrer i m’he trobat amb alguns dels records, ja no venen a buscar-me, me’ls trobo, els miro de lluny, llenço un somriure i segueixo caminant, fins a trobar-me un altre i un altre.... i de cop i volta me n’adono que m’estan perseguint de nou, d’una manera molt més discreta que quan els esquivava, pero venen tots darrera meu.
Intento buscar els nous records, no és que no vulgui els vells, senzillament no els vull tots de cop. No ho aconsegueixo així que decideixo tornar a casa on els records només venen quan jo els convido.
Se’m passa pel cap que un dia deixaran de ser records que em facin fugir i no perquè hagin passat a l’oblit, no vull oblidar, vull guardar els bons records, parlar-li a la meva nebodeta [en camí] sobre tots el records que ara no sé molt bé on ni com posar.
Estic creant noves costums, noves rutines, noves maneres de dir t’estimo, nous gestos, … i m’encanta, m’agrada molt, m’ajuda. Tot i així, sóc plenament conscient que encara he de seguir sortint al carrer i encarar-me més sovint amb els vells records, donar-los un lloc dins meu, que ni ells ni jo ens sentim incòmodes quan ens trobem. Deixar-los entrar al lloc on haurien de ser, on van ser durant molt anys, en forma de vida, ben endins del meu cor.
