A les bugadaries belgues [que són les que conec] hi trobes gent de tot tipus i diria que el subconjunt cartesià que ens uneix és aquesta obvietat del pas temporal per aquest país. Hem sortit de casa, de la nostra rentadora còmoda de casa, on fins i tot algú altre rentava la roba per nosaltres, per veure món, per conéixer gent nova, per conéixer, des de l’experiència, noves cultures, noves maneres d’enfrontar la vida influenciades pel clima del país, per exemple o potser hem sortit del nostre món còmode perseguint un amor, aquest va ser el meu cas, però no el motiu de trobar-me a la bugaderia. Un amor que per raons que ara no vénen al cas es va separar i em va portar a la bugaderia. I ara em trobo aquí una mica perduda, intentant trobar què és el que necessito, en un espai on he viscut un altre amor, un amor incomplert, malhauradament, un amor que no s’ha acabat, perquè com diu el Llach, res no acaba si dintre meu abans no acaba.
Ara camino sola.
Plego la roba seca ja i observo a tothom. Hi ha més homes que dones la major part del temps. Es crea un clima de solidaritat de manera natural, sense pensar-hi, quan se’t cau una peça de roba, algú la recull amablement, quan no tens canvi per l’assecadora i algú et veu remenant les butxaques, de seguida te n’ofereixen. Sovint es nota quan és el primer cop que algú renta la roba a la bugadaria, segurament jo tenia fins i tot cara d’espantada, per les circumstàncies que vivia en aquella època i perquè sempre que comences una cosa nova és con el primer dia de classe o de feina. Entres amb precaució, observant, intentant entendre el “protocol” per passar desapercebuda i sempre algú perceb que és el teu primer dia i se’t queda mirant i et diu quin és el següent pas que has de donar. Ara has de posar els sabons aquí...
De vegades no hi ha molta gent o et trobes sola amb algú altre, plegant la roba, intercanvies vàries mirades intentant esquivar la roba que plega l’altra persona. I finalment intercanvies algunes preguntes bastant típiques i habituals, que es repetiran amb altres persones. Nacionalitat, clima, adaptació, Bèlgica, els belgues, etc...
Sortir de casa, del teu país és una experiència molt enriquidora, fas coses que no faries mai al teu país, que no se’t passaria pel cap fer. T’esforces en conéixer a gent, en sortir del teu entorn, perquè ara no tens entorn, t’allunyes del que estàs acostumat, de sobte tens més opcions vitals de les que mai haguésssis pogut imaginar...i saps que encara en pots tenir-ne més, seguint la regla de tres. Ho passes malament, també. Et sents sola, també.
Jo ja tinc ganes de deixar la bugaderia, de deixar aquest país. Potser vaig acabar en un país un pèl difícil... o potser el meu caràcter no ha sabut adaptar-se mai del tot aquí i no puc culpar al país...
Vull tornar a casa un temps, rentar la roba a casa, vull saciar-me d’amor, de carinyo, de cuidados, omplir-me, i potser, amb el temps, tornar a marxar i conéixer altres bugaderies arreu del món.
