definitivament la psicologia no és el meu fort.
Suposo que sempre he estat bastant conscient d’això. No l’encerto gaire amb les
persones, i amb això no vull dir que em pensi que m’agradaran i després resulta
que no i la inversa. Això també em passa, però com sóc plenament conscient que
no sóc gens avispada, doncs no faig massa cas de les meves primeres
impressions.
La meva reflexió d’avui va més enllà de la
primera trobada amb algú. Persones properes que et sorprenen. Tu vas fent la
teva vida, intentant millorar, fer una millor versió de tu mateixa cada dia,
meditant cada nit i reflexionant sobre les teves accions. Jo sempre intento [i
dic intento perquè sé que no sempre ho aconsegueixo] estar en pau amb mi i amb
la persona/es amb qui hagi pogut tenir un conflicte.
Me n’adono que som móns dins de cossos
humans.Capses plenes d’experiències i pensaments amb cames. Ens anem trobant
amb altres capses, fas subconjunts cartesians temporalment amb altres persones
i sembla que tens coses en comú amb algú, que algú t’enten, que tu estàs
entenent alguna cosa. Després et separes, tornes a posar el teu conjunt a la
teva capsa i segueixes endevant. Les experiències que dus a la capsa van
variant, ja no són les mateixes, es renoven. I trobes a una altra capsa que vol
fer-se subconjunt amb tu i així vas fent. Suposo que tenim molts subconjunts que
completen la nostra capsa.
Quan una relació s’acaba, sembla que segueix
existint el subconjut, però es fa més petit, menys coses ens uneixen, ja no
compartim intimitats. O potser els subconjunts se separen, entren a la capsa, i
separats ja, es renoven. Sovint, al poc temps tornen a sortir i es
torna a crear un subconjunt nou, renovat, actualitzat, amb la mateixa capsa amb
qui havies tingut un gran subconjunt. Comença una relació nova.
Ahir em vaig adonar que cada capsa necessita els
seus temps i no sempre les dues capses coincideixen en els temps.
I també m’he adonat que em costa encaixar que un
subconjunt torni amb experiències que per mi ja són passades, que em treuen
somriures de fet, que m’han ajudat a ser qui sóc, que m’han ensenyat moltes
coses (boniques totes), que han ajudat a fer de mi la persona/capsa que sóc
avui.
És molt curiós i sorprenent adonar-se que no
tothom ha fet el mateix treball, o que els temps són tan relatius segons les
persones o que allò que per tu sembla obvi no ho és per l’altra. Que et penses
que tot estava clar, que tu estaves ja en el teu nou subconjunt i resulta que
no, que aquella altra capsa amagava “cosetes” camuflades, per no dir
sentiments, paraules no dites, que no havia tret encara del subconjunt que ens
unia.
Com no ho vaig saber veure? Suposo que
senzillament no ho havia de veure. I al final, el que he d’entendre és que
cadascú necessita el seu temps i jo no puc fer res més que respectar-ho i estar
eternament agraïda per tot el que hem compartit i seguim compartint, perquè
això també formarà part del nostre subconjunt nou, ara sí, potser, més clar i
fresc.
