persones o capses

definitivament la psicologia no és el meu fort. Suposo que sempre he estat bastant conscient d’això. No l’encerto gaire amb les persones, i amb això no vull dir que em pensi que m’agradaran i després resulta que no i la inversa. Això també em passa, però com sóc plenament conscient que no sóc gens avispada, doncs no faig massa cas de les meves primeres impressions.

La meva reflexió d’avui va més enllà de la primera trobada amb algú. Persones properes que et sorprenen. Tu vas fent la teva vida, intentant millorar, fer una millor versió de tu mateixa cada dia, meditant cada nit i reflexionant sobre les teves accions. Jo sempre intento [i dic intento perquè sé que no sempre ho aconsegueixo] estar en pau amb mi i amb la persona/es amb qui hagi pogut tenir un conflicte.

Me n’adono que som móns dins de cossos humans.Capses plenes d’experiències i pensaments amb cames. Ens anem trobant amb altres capses, fas subconjunts cartesians temporalment amb altres persones i sembla que tens coses en comú amb algú, que algú t’enten, que tu estàs entenent alguna cosa. Després et separes, tornes a posar el teu conjunt a la teva capsa i segueixes endevant. Les experiències que dus a la capsa van variant, ja no són les mateixes, es renoven. I trobes a una altra capsa que vol fer-se subconjunt amb tu i així vas fent. Suposo que tenim molts subconjunts que completen la nostra capsa.

Quan una relació s’acaba, sembla que segueix existint el subconjut, però es fa més petit, menys coses ens uneixen, ja no compartim intimitats. O potser els subconjunts se separen, entren a la capsa, i separats ja, es renoven. Sovint, al poc temps tornen a sortir i es torna a crear un subconjunt nou, renovat, actualitzat, amb la mateixa capsa amb qui havies tingut un gran subconjunt. Comença una relació nova.

Ahir em vaig adonar que cada capsa necessita els seus temps i no sempre les dues capses coincideixen en els temps.

I també m’he adonat que em costa encaixar que un subconjunt torni amb experiències que per mi ja són passades, que em treuen somriures de fet, que m’han ajudat a ser qui sóc, que m’han ensenyat moltes coses (boniques totes), que han ajudat a fer de mi la persona/capsa que sóc avui.

És molt curiós i sorprenent adonar-se que no tothom ha fet el mateix treball, o que els temps són tan relatius segons les persones o que allò que per tu sembla obvi no ho és per l’altra. Que et penses que tot estava clar, que tu estaves ja en el teu nou subconjunt i resulta que no, que aquella altra capsa amagava “cosetes” camuflades, per no dir sentiments, paraules no dites, que no havia tret encara del subconjunt que ens unia.

Com no ho vaig saber veure? Suposo que senzillament no ho havia de veure. I al final, el que he d’entendre és que cadascú necessita el seu temps i jo no puc fer res més que respectar-ho i estar eternament agraïda per tot el que hem compartit i seguim compartint, perquè això també formarà part del nostre subconjunt nou, ara sí, potser, més clar i fresc.

feliç.

estic feliç, em sento feliç. No és res de l'altra món, simplement em sento feliç, afortunada, tot és fantàstic. Segueixo tenint el meu caracter matiner, em fa mandra anar a treballar, tinc ganes de marxar només arribar al treball, rondino bastant sovint, etc. Tot normal, cap gran canvi obvi, palpable. Però jo em sento feliç.

I vaig al cotxe, conduint, seriosa, com cada dia, per la Ronda de Dalt plena de cotxes, i avui que em sento feliç, que en sóc conscient, avui un cotxe ple de noies guapes, s'han parat al meu costat i m'han dit: GUAPAAAA!! i m'ha entrat el riure i elles han rigut amb mi. Tot això al cotxe, en marxa.

La felicitat es veu, la felicitat se sent. És important ser-ne conscient, no buscar-li tres potes al gat. Si et sents feliç, aprofita i no li treguis ni una mica d'importància. La química que desprens deprendrà de què t'ho creguis de veritat. I aquesta química afecta a les persones del teu voltant. Pel carrer la gent et somriu, se t'acosta, volen interactuar amb tu sense ser-ne conscients del perquè.

I no és allò que dius, estic contenta... aviam quant dura... NO! és una felicitat estructural.

Per alguna estranya raó m'és més fàcil escriure quan estic trista, ens passa a totes. Sembla que ens passin més coses quan estem tristes. I si que ens passen coses sí, però pel cap. Tot és imaginació, tot es un drama i nosaltres l'alimentem. Ho veig tan clar ara. Són etapes, no passa res, és bo viure-ho.

Em fa feliç mirar el passat i ser capaç de mirar-lo amb orgull, de passejar-me amb tranquil-litat pels records, de gaudir del passeig, de seguir estimant implícitament als que un dia vaig estimar explícitament.

He fet el passeig definitiu i ara toca anar endavant... com deia Machado... caminante no hay camino, se hace camino al andar.

amor.

Fa dies que intento arribar a una definició de què és l’amor, l’amor en parella. Partint de la base que ja sabem tots que hi ha infinites maneres d’estimar i d’entendre l’amor.

Centrem-nos en l’amor en parella.

Si has tingut la sort de trobar a l’amor de la teva vida i per això vull dir trobar aquella persona que t’estima, que t’enten, amb la que connectes, amb la que les paraules estan de més o no són més que un complement sonor, si l’hem trobat, doncs ja està, això és amor. No té més.

Què passa? que no tothom té aquesta sort, i si la tens, pot passar que s’acabi… la vida són cicles i trobar algú que tingui les teves necessitats al mateix temps que tu és quasi impossible sense patir una mica. I no volem patir. Així que quan ho tens, t’acabes cansant, o simplement necessites canviar d’aires per damunt de tot amor. Passa el temps i no tornes a trobar ningú igual, ni millor (que era el que buscaves). I et tornes a plantejar què és l’amor i si el tornaràs a conèixer.

Pot passar també que no hagis conegut mai ningú que et faci sentir que és la persona ideal per tu i llavors et sembla que ningú és la persona, ni ho serà mai.

En els dos casos comences a plantejar-te el dubte de l’amor, la gran pregunta: què és l’amor? existeix?

Jo he arribat a la conclusió que la persona ideal per tots nosaltres existeix, de fet, existeixen vàries. Potser no d’entrada, potser és algú que mai se t’havia passat pel cap que seria aquesta persona. Depen de nosaltres i, sens dubte, l’estadística juga un paper molt important. La teoria de les probabilitats. Provar és important, i la pràctica també ens fa ser més avispats, més intuitius.

Al final es tracta de trobar  algú que et faci sentir bé, és arriscar-te a entregar la teva intimitat a algú esperant que en faci un bon ús. És adaptació, és tolerància, és aprenentatge, és respecte, és comunicació, és escoltar, és parlar, és esperar, és paciència, és comprensió.

L’amor existeix, hi és, així, per pescar al vol. Però també és quelcom que es pot construir. Definir-lo es fa complicat, és important saber que hi és. El “com” ja és cosa de cadascú.

Tristes Anónimos.

Nos embriagamos con el alcohol y nos embriagamos con la tristeza.

La tristeza está ahí, presente, podemos darle atención [tomárnosla] o no. Ahí está, a nuestro alcance.

A algunos nos gusta, nos aporta algún tipo de beneficio, aunque sea inútil, un beneficio inútil o tal vez ficticio... sin valor real... como el beneficio que nos aporta el alcohol al embriagarnos, una satisfacción efímera.

Una vez has empezado parece hasta divertido, y te aislas, y quieres seguir pensando más y más, sin darte cuenta, no puedes parar de buscar motivos para estar triste, no puedes salir del bucle. Te vas a dormir pensando que te despertarás mejor, que dormir es como una medicina... y no, te despiertas mal, con dolor de cabeza, con resaca. Y así como lo mejor para la resaca alcohólica es una cerveza de buena mañana, alli vas, a tu nevera de tristeza y te tomas unos cuantos pensamientos tristes. El alivio momentáneo es palpable y sigues así, triste, tranquilamente triste.

Hasta que la dependencia se hace obvia y te das cuenta de que eres adicta y te planteas dejarla, por triste que ahora te parezca, o tal vez porque te parece triste. 

Lo consigues, consigues dejar tu mente en blanco, hacer el esfuerzo de bloquear ciertos pensamientos de tu mente. Y vives un tiempo así, sin pensar, despistada, pero contenta.

A los pocos días tu objetivo se ha hecho realidad, ya no estás triste... pero te sientes medio vacía y parece que has perdido el control de tu estado de ánimo, todas tus energías se centran en dejar de estar triste. Nada más.

Hasta que llega el despertar de tu consciencia. Asumes que la tristeza y la manera como la vives forman parte de tu ser, de tu naturaleza, simplemente tienes que aprender a controlarla y dominarla, no dejar que sea ella la que te domina. Necesitas pensar, sentir nostalgia, echar de menos, echar de más, querer más, querer menos, inconformarte, reclamar.

Sabido todo esto, intento controlarme pero me permito el lujo de tomarme unos vermuts alguna mañana que otra.

hesse.

Hace días que de repente sentí la necesidad de leer a Hesse, he leído bastante de él y quería algo nuevo, así que busqué su bibliografía para ver cuál me faltaba: El Juego de lo abalorios.

Lo cogí con ganas, por ser de Hesse. Empecé y me pareció un libro extraño, que iba a costarme leer y, efectivamente, así fue. Es un libro complejo, es una especie de biografía de un sabio o de alguien que dedicó su vida a la cultura a su más alto nivel, en una especie de orden, con su jerarquía y esas cosas.

No voy a contar el libro, mejor leerlo. Si te gustó Narciso y Goldmundo este te gustará también. Es un libro lento, sin mucha acción, así que paciencia. Pero vale la pena.

No lo he acabado, así que hasta me parece osado ponerme a escribir sobre el libro sin haberlo acabado, pero me apetecía porque estoy en la parte que me ha gustado más. 

A mi los fanatismos me sacan de quicio, en general, por un dios, por la iglesia, por un equipo de fútbol, por una idea... todo lo que excluye otras cosas, ideas, me enfada y me deja triste. Y la gente que alimenta ese tipo de fanatismos me deja más triste todavía.

Este genio del libro se da cuenta de lo absurdo que es aprender y no compartirlo, de lo hipócrita que es vivir escondido en sus libros. Se da cuenta de que si hay alguien a quien ayudar es precisamente a los que no pertenecen a la orden, definitivamente, y tal y como lo dice él, educar a los desformados. Vivir esa realidad de la que tanto se habla en estos grupos que se creen superiores y que tan poco conocen.

Os dejo un trocito [minúsculo]:

- Lo que busco, no es tanto la satisfacción de una curiosidad o de un ansia por la vida mundana, sino la incondicionalidad. No deseo salir al exterior con un reaseguro para caso de engaño en el bolsillo, cual viajero cauteloso que echa un vistazo al mundo. Ansío, por el contrario, el riesgo, la dificultad y el peligro, tengo hambre de realidad, de tareas y actividades, también de privaciones y sufrimientos.

partida.

et llegeixo, Nú, i no em puc quedar callada. Em venen un munt d’idees al cap. Per això et responc amb una entrada aqui.

La meva perspectiva respecte al món de la parella ha canviat ara que he trobat [no buscat] a una persona que principalment em deixa tranquil-la, i les peces encaixen perfectament [en la nostra imperfecció], sense esforços, com tu dius. Tot i que les peces les girem, les movem, fallem, encertem... però unides, sincronitzades.

Cal jugar, cal deixar caure les peces i cal girar-les, moure-les. No sé si existeix la peça que et farà parar de jugar, guanyar. Crec que no. Les peces venen i van. Amb el temps veus aquella peça d’aquell dia que vas encertar i després la mateixa peça feia nosa per continuar la partida, i la vas descartar encaixant altres peces i fent línes per fer desaparéixer aquella. Ho mires ara amb perspectiva i te n’adones que no era la millor peça per col-locar allà a on la vas col-locar, que si ara tornés a caure, la col-locaries en un altre lloc.
Altres vegades seràs tu la peça que fa nosa i t’eliminaran, sense compassió.

Formem part de vàries partides, vàries peces formen part de la nostra partida. No pots jugar amb només una peça, ni pots jugar amb peces sempre de la mateixa forma.

L’amor no el trobaràs en només una persona, en només una peça. L’amor és ampli. L’amor és una partida que necessita de vàries peces, peces que encaixin, peces que no encaixin, peces que no encaixaran mai, peces que no havies pensat mai que encaixarien, encaixen. Peces que es repetiran, que tornaran a la partida, que voldràs que tornin, altres que tornaran encara que no les vulguis and so on.

I com molt bé saps, totes les partides acaben sempre bé.

invisibilidad.

Hace días, por no decir años, que me observo. Me observo y no me veo, no me veo en el mundo. Literalmente.

Salí de mi entorno más cómodo hace unos cuantos años y creo que desde entonces [o tal vez siempre fue así] me volví invisible a los otros.

O mi cuerpo y yo nos separamos.

No lo sé.

Nos encontramos de vez en cuando y ni tan solo sabría decir si soy yo quien entra en mi cuerpo o es mi cuerpo donde yo entro, porque incluso cuando tengo conciencia de ser un todo tengo esa extraña sensación de invisibilidad. Son raros los momentos en qué mi cuerpo y mente están en sintonía, en que tomo plena conciencia de mi ser, de mi, de yo. Y me comparto con el mundo conscientemente.

Hay personas que me facilitan esa sensación de conciencia, que me hacen sentir como en casa, que no me dejan espacio para observarme, que no me dejan pensar demasiado y me siento como se dice: con los pies en el suelo, completa.

Viajo, me muevo, a pie, en autobús, en metro, en español, en catalán, en flamenco, en inglés, en francés... y mi invisibilidad se hace más palpable [valga la paradoja] cuando me muevo en entornos desconocidos, en lenguas que no son mis lenguas.

Hasta que caminando en mi invisibilidad alguien tropieza conmigo!! El desconcierto es importante. Y mis dudas empiezan.. aparecí de nuevo sin darme cuenta? será que no soy invisible al mundo simplemente a mi? soy yo que no veo al mundo?

No lo sé, simplemente no lo veo.