a veure com explico això.
vull parlar de la sensació que estic tenint amb els records aquests dies. quan es deixa una relació, una feina, un país...tot de records ens inunden...bé, parlaré per mi, que no sé del cert si és una sensació generalitzada. a mi em passa, quan canvio de rumb a la vida en el camp que sigui, tot de records m’inunden el cap i el cor. fins aquí bé, normal, suposo.
estic observant com la meva ment es nega a compartir aquests records amb la meva ‘nova vida’, per exemple intento evitar llocs, menjars, seccions del supermercat, músiques...fins i tot paraules del meu vocabulari. és com si tots aquests records que em porten a la persona de la que m’he separat estiguessin en quarantena i ni tan sols jo pogués accedir-hi.penso en altres experiències passades i crec que sempre m’ha passat això i al final sempre acabo aprenent a compartir el records, a barrejar-los, a moure’m entre ells.
ara camino per la vida esquivant records, no és un camí natural, suau, tranquil, si no que vaig mirant, amb cautela, amb por a topar-me...i quan em topo amb un ‘record’, és sensible com una bombolla de sabó i explota...i em poso trista per la trobada, no per l’explosió perquè sé que no desapareix per sempre, de fet, apareix el record de sobte, em poso trista, l’observo fins que aconsegueixo seguir endavant sense mirar enrere i es torna a crear la bombolla en una altra banda cobrint de nou aquell record.
cada pas al llarg de la vida, cada experiència em sembla important viure-la plenament, inclús aquestes que fan una mica més de mal. avui parlava amb una amiga que la gent que sempre sembla feliç no pot ser molt de fiar.
la tristor forma part de la nostra felicitat, o si més no, n’ha format part en algun moment, i cal valorar-ho.
em nego a oblidar, vull conservar els records que em queden, que acostumen a ser els bons (la memòria selectiva que tots tenim) i sé que aprendré a moure’m amb facilitat i sense por en un temps. espero de tot cor que ella també.
catequese
Hace 8 años