et llegeixo, Nú, i no em puc quedar callada. Em venen un munt d’idees al cap. Per això et responc amb una entrada aqui.
La meva perspectiva respecte al món de la parella ha canviat ara que he trobat [no buscat] a una persona que principalment em deixa tranquil-la, i les peces encaixen perfectament [en la nostra imperfecció], sense esforços, com tu dius. Tot i que les peces les girem, les movem, fallem, encertem... però unides, sincronitzades.
Cal jugar, cal deixar caure les peces i cal girar-les, moure-les. No sé si existeix la peça que et farà parar de jugar, guanyar. Crec que no. Les peces venen i van. Amb el temps veus aquella peça d’aquell dia que vas encertar i després la mateixa peça feia nosa per continuar la partida, i la vas descartar encaixant altres peces i fent línes per fer desaparéixer aquella. Ho mires ara amb perspectiva i te n’adones que no era la millor peça per col-locar allà a on la vas col-locar, que si ara tornés a caure, la col-locaries en un altre lloc.
Altres vegades seràs tu la peça que fa nosa i t’eliminaran, sense compassió.
Formem part de vàries partides, vàries peces formen part de la nostra partida. No pots jugar amb només una peça, ni pots jugar amb peces sempre de la mateixa forma.
L’amor no el trobaràs en només una persona, en només una peça. L’amor és ampli. L’amor és una partida que necessita de vàries peces, peces que encaixin, peces que no encaixin, peces que no encaixaran mai, peces que no havies pensat mai que encaixarien, encaixen. Peces que es repetiran, que tornaran a la partida, que voldràs que tornin, altres que tornaran encara que no les vulguis and so on.
I com molt bé saps, totes les partides acaben sempre bé.
La meva perspectiva respecte al món de la parella ha canviat ara que he trobat [no buscat] a una persona que principalment em deixa tranquil-la, i les peces encaixen perfectament [en la nostra imperfecció], sense esforços, com tu dius. Tot i que les peces les girem, les movem, fallem, encertem... però unides, sincronitzades.
Cal jugar, cal deixar caure les peces i cal girar-les, moure-les. No sé si existeix la peça que et farà parar de jugar, guanyar. Crec que no. Les peces venen i van. Amb el temps veus aquella peça d’aquell dia que vas encertar i després la mateixa peça feia nosa per continuar la partida, i la vas descartar encaixant altres peces i fent línes per fer desaparéixer aquella. Ho mires ara amb perspectiva i te n’adones que no era la millor peça per col-locar allà a on la vas col-locar, que si ara tornés a caure, la col-locaries en un altre lloc.
Altres vegades seràs tu la peça que fa nosa i t’eliminaran, sense compassió.
Formem part de vàries partides, vàries peces formen part de la nostra partida. No pots jugar amb només una peça, ni pots jugar amb peces sempre de la mateixa forma.
L’amor no el trobaràs en només una persona, en només una peça. L’amor és ampli. L’amor és una partida que necessita de vàries peces, peces que encaixin, peces que no encaixin, peces que no encaixaran mai, peces que no havies pensat mai que encaixarien, encaixen. Peces que es repetiran, que tornaran a la partida, que voldràs que tornin, altres que tornaran encara que no les vulguis and so on.
I com molt bé saps, totes les partides acaben sempre bé.
