bugaderia.

als que heu vist les pel-lícules de la Coixet, suposo que aquesta imatge us porta a elles. A mi m’hi porta cada cop que rento la roba.

A les bugadaries belgues [que són les que conec] hi trobes gent de tot tipus i diria que el subconjunt cartesià que ens uneix és aquesta obvietat del pas temporal per aquest país. Hem sortit de casa, de la nostra rentadora còmoda de casa, on fins i tot algú altre rentava la roba per nosaltres, per veure món, per conéixer gent nova, per conéixer, des de l’experiència, noves cultures, noves maneres d’enfrontar la vida influenciades pel clima del país, per exemple o potser hem sortit del nostre món còmode perseguint un amor, aquest va ser el meu cas, però no el motiu de trobar-me a la bugaderia. Un amor que per raons que ara no vénen al cas es va separar i em va portar a la bugaderia. I ara em trobo aquí una mica perduda, intentant trobar què és el que necessito, en un espai on he viscut un altre amor, un amor incomplert, malhauradament, un amor que no s’ha acabat, perquè com diu el Llach, res no acaba si dintre meu abans no acaba.

Ara camino sola.

Plego la roba seca ja i observo a tothom. Hi ha més homes que dones la major part del temps. Es crea un clima de solidaritat de manera natural, sense pensar-hi, quan se’t cau una peça de roba, algú la recull amablement, quan no tens canvi per l’assecadora i algú et veu remenant les butxaques, de seguida te n’ofereixen. Sovint es nota quan és el primer cop que algú renta la roba a la bugadaria, segurament jo tenia fins i tot cara d’espantada, per les circumstàncies que vivia en aquella època i perquè sempre que comences una cosa nova és con el primer dia de classe o de feina. Entres amb precaució, observant, intentant entendre el “protocol” per passar desapercebuda i sempre algú perceb que és el teu primer dia i se’t queda mirant i et diu quin és el següent pas que has de donar. Ara has de posar els sabons aquí...
De vegades no hi ha molta gent o et trobes sola amb algú altre, plegant la roba, intercanvies vàries mirades intentant esquivar la roba que plega l’altra persona. I finalment intercanvies algunes preguntes bastant típiques i habituals, que es repetiran amb altres persones. Nacionalitat, clima, adaptació, Bèlgica, els belgues, etc...

Sortir de casa, del teu país és una experiència molt enriquidora, fas coses que no faries mai al teu país, que no se’t passaria pel cap fer. T’esforces en conéixer a gent, en sortir del teu entorn, perquè ara no tens entorn, t’allunyes del que estàs acostumat, de sobte tens més opcions vitals  de les que mai haguésssis pogut imaginar...i saps que encara en pots tenir-ne més, seguint la regla de tres. Ho passes malament, també. Et sents sola, també.

Jo ja tinc ganes de deixar la bugaderia, de deixar aquest país. Potser vaig acabar en un país un pèl difícil... o potser el meu caràcter no ha sabut adaptar-se mai del tot aquí i no puc culpar al país...
Vull tornar a casa un temps, rentar la roba a casa, vull saciar-me d’amor, de carinyo, de cuidados, omplir-me, i potser, amb el temps, tornar a marxar i conéixer altres bugaderies arreu del món.

frustración vs. fracaso.

Hoy se me han cruzado estas dos palabras en el camino, hablando en una tertulia sobre la crisis ecónomica en España. Inevitablemente lo he aplicado a mi realidad personal.

Frustración: sería el quiero y no puedo, ni lo intento. Tienes un montón de ideas en la cabeza y antes de intentar nada ya piensas que no va a funcionar o simplemente te da pereza y ni lo intentas, pero sigues pensando que hay alternativas a tu presente, que todo podría ser mejor, acabas creando, sin querer, a un frustrado.

Fracaso: aunque a priori podría parecer más grave que la frustración, no lo es. El fracaso llega cuando has intentado algo, cuando has puesto todas tus ganas, todo tu amor en una idea, en un proyecto y al final resulta que no ha podido ser. Fracasas. El fracasado es de naturaleza activa, quiero pensar que no se va a quedar con los brazos cruzados y va a seguir actuando, y fracasando si es necesario, hasta que un día triunfará.

Yo me considero una frustrada a nivel laboral y una fracasada a nivel vital. Fracasada en el sentido más positivo de la palabra, fracaso porque lo pruebo, porque lo intento y óbviamente no siempre fracaso.
En el trabajo soy conformista, aunque también me quejo todo el dia, en lo que podría ser, lo que podría ganar, lo más que me podrían pagar.. y hago algo para mejorarlo? no. Soy una frustrada, lo admito.

La gracia de ser un fracasado tal vez sea reconocer que hemos fracasado e intentar “desfracasar”. El frustrado es frustado por falta de interés, por falta de motivación, entonces me parece difíicil “desfrustrarse”, al final acaba siendo una postura cómoda.

Un frustrado que reconoce su frustración tal vez pueda llegar a ser un fracasado, o mejor aún, un triunfador, no lo sé. Me parece difícil.

Yo admito mis fracasos y sigo luchando, probando, amando, no me rindo.

maria.

M’he enamorat, un enamorament altruista d’aquests que no existeixen entre els enamorats comuns.

Demà arriba, encara no l’he vista mai, ningú l’ha vista. La persona que més la coneix diu que sembla tranquil-la, com jo. Espero que sigui una mica més espavilada, la veritat, però ja m’agrada.

Ella arriba demà, però jo la trobaré només dijous, alguna cosa em deia que havia de deixar passar aquestes hores entre que arribi i veure’ns.

Encara no la conec i ja sé que passaré la meva vida al seu costat, que mai la deixaré, mai dels mais. Mai havia tingut tanta certesa d’alguna cosa.

Encara no m’ho crec molt que ella arribi demà. M’imagino com serà l’arribada, la benvinguda, fins i tot em pregunto si ella no hauria volgut quedar-se a on era... i aquesta faig que sigui la meva missió, que ella estigui amb nosaltres igual de bé que estava allà a on era, on la protecció era òbvia.

A partir de demà comença a ser important cuidar-me, sentir-me alegre, omplir-me d’energia. Tinc moltes coses pensades per fer amb ella i la distància no em permetrà cuidar-la com voldria. Queda en les meves mans trobar aviat una solució al tema de la distància, quedar-me al seu costat.

Un nou amor que m’allunya dels fantasmes que m’envoltaven aquests mesos, una nova relació per cuidar, una nova vida que comença... i jo al seu costat, privilegiadament, al seu costat.

Benvinguda, Maria.

deep inside.

Després de passar-me un any i mig esquivant records, intentar trobar l’essència del meu ésser, després d’haver-ho mig aconseguit, començar de zero, jo amb mi, avui he sortit al carrer i m’he trobat amb alguns dels records, ja no venen a buscar-me, me’ls trobo, els miro de lluny, llenço un somriure i segueixo caminant, fins a trobar-me un altre i un altre.... i de cop i volta me n’adono que m’estan perseguint de nou, d’una manera molt més discreta que quan els esquivava, pero venen tots darrera meu.
Intento buscar els nous records, no és que no vulgui els vells, senzillament no els vull tots de cop. No ho aconsegueixo així que decideixo tornar a casa on els records només venen quan jo els convido.
Se’m passa pel cap que un dia deixaran de ser records que em facin fugir i no perquè hagin passat a l’oblit, no vull oblidar, vull guardar els bons records, parlar-li a la meva nebodeta [en camí] sobre tots el records que ara no sé molt bé on ni com posar.

Estic creant noves costums, noves rutines, noves maneres de dir t’estimo, nous gestos, … i m’encanta, m’agrada molt, m’ajuda. Tot i així, sóc plenament conscient que encara he de seguir sortint al carrer i encarar-me més sovint amb els vells records, donar-los un lloc dins meu, que ni ells ni jo ens sentim incòmodes quan ens trobem. Deixar-los entrar al lloc on haurien de ser, on van ser durant molt anys, en forma de vida, ben endins del meu cor.

mis enfados, actualización.

Hace unos meses empecé mi propia terapia contra el enfado, porque me enfadaba mucho y muy amenudo.
Este fin de semana pensaba en lo tranquila que estoy ahora después de haber ejercitado mis no-enfados. Y ni tan solo puedo decir que ha sido duro, ha sido un ejercicio de autocontrol, de conocer y dar atención a mis puntos débiles, un ejercicio, hasta diría, agradable.

Este último viaje a Brasil ha ayudado mucho, observar a sus gentes, esas sonrisas constantes en sus caras, esa manera tan positiva de ver la vida, es una actitud generalizada que se puede palpar en el aire, que se contagia [afortunadamente]. He vuelto con tal carga de energía positiva que me cuesta hasta entender el porqué de mis [viejos] enfados!

Me planteo si puedo conservar esa energía y hasta si seré capaz de transmitir ese ‘buen rollo’ a mis seres queridos, espero que sí, la sensación es maravillosa.
Una calma interior que me deja tranquila con lo que me rodea, inexplicable con palabras escritas, tal vez una sonrisa lo explicaría mejor.

--
Me parece interesante esta teoria:

la teoria del céntesimo mono.

els meus matins.

obro els ulls, miro l’hora, és d’hora, intento seguir dormint, però un cop desperta, en dies com avui, no hi ha manera de tornar-ho a fer. estic nerviosa, ansiosa, angoixada. sé el perquè, però he d’aprendre a ignorar que ho sé i entendre que no he d’estar així per ningú. això encara ho fa més difícil i decideixo desviar la meva atenció i pensar que el que em fa estar així és el viatge que s’acosta. coneixeré a gent amb qui parlo fa uns quants mesos i a qui no he vist mai personalment. això m’excita.

escric al diari per treure’m els pensaments de dins, de vegades funciona. crec que avui entre el diari i això ho aconseguiré.

intento pensar en coses que m’allunyin d’aquest estat, persones que no m’hi porten mai aqui, situacions agradables jo sola, etc i poc a poc sento un alleugerament.

se’m platengem un munt de preguntes vitals i torno a desitjar el tan anhelat ‘protocol vital’ i no només l’exemplar en sí si no també la capacitat de practicar-lo, de dur-lo a terme. deixaria de tenir gràcia la vida amb tal exemplar?

lunchbox.

avui em ve de gust escriure en català i potser serà una pràctica habitual, ja veurem.

He dinat al LunchBox d’Anvers. És un petit restaurant que hi ha aprop de casa (theaterplein)que es caractritza pel seu estil desenfadat, pel menjar sa i fresc i per tenir els cambrers més guapos de tota Bèlgica. Una cosa excepcional, ja que els belgues mascles no es caracteritzen precisament per la seva bellesa, en general.

Estava sentada en una taula tota sola, hi havia dues noies més al restaurant i de cop i volta ha començat a entrar gent... no gent i ja està: noies. Tot el restaurant ple de noies! Després ha entrart una parella heterosexual i primer ha entrat la noia...i no sé perquè, jo ja sabia que darrera hi havia un home!

Us plantejo que feu aquest excercici: coloqueu-vos en un bar o restaurant en una taula on pogueu veure qui entra però no la porta i intenteu adivinar, quan entri una noia, si entra sola, amb una altra noia o amb un home. És super curiós com ho adivinareu sempre!

I no sé donar una explicació. Hihi. Només era una curiositat que volia explicar. I de pas recomanar-vos aquest restaurant si mai esteu per Antwerpen.